23/01/2020
NO TENIM TARGES !
Al carrer del Notariat, a un dels barris més acollidors de la Barcelona antiga, he descobert un negoci de fabricació de ganivets d’ús professional. Uns ganivets preciosos i que no baixen dels tres-cents euros. Unes peces bellíssimes.
He mirat sense pressa les magnífiques eines exposades a l’aparador, he mirat més endins per veure els mínims espais de treball i se m’ha acudit demanar-los una tarja per, qualsevol dia, negociar l’autorització per fer la sessió fotogràfica d’uns ganivets tan estètics.
M’ha atès un noi relativament jove -un home d’uns quaranta anys- i d’accent estranger, i quan he demanat una tarja m’ha dit que no en tenien. He suposat que les havien acabat, però les coses no anaven per aquest camí.
“No tenim targes. No en volem tenir” m’ha repetit el fabricant de ganivets clavan-me la mirada.
“I per quina raó no en vol tenir?”
Doncs perquè les targes, m’ha dit, s’acostumen a llençar a la paperera i després a les escombraries i no volem embrutar més el món.
El dissenyador de navalles i ganivets no anava en broma. He vist el seu esguard il.luminat i l’actitud fanatitzada i m’ha semblat més assenyat –i menys perillós- acomiadar-me i deixar-ho córrer, que aquesta gent, els de la mirada encesa, no porten res de bo.
També he descartat la possibilitat de fer alguna foto des del carrer, al costat exterior dels vidres de la façana, per una raó evident: ell, el que fa els ganivets, té les armes a tocar i un pobre fotògraf com jo només té les cames per córrer i la veu per demanar socors.
“Ajudeu-me, que em volen apunyalar!”
Se m’ha passat pel cap però no m’hi he vist en cor, ho sento. Si torno a passar pel carrer del Notariat m’ho pensaré o em faré acompanyar per un parell de forçuts. O tres.
Pierre Roca
